Quina part no s’ha entès?

No és dir gran cosa, només que per a mi ha suposat una cosa normal estudiar primer a l’Annexa I de Lleida, ara un edifici abandonat al bell i vell mig de la ciutat (ponts, pasarel.les, aeroports, llotges s’han fet i ningú ha salvat un edifici que significa més del que és) i desprès a INEM (instituto nacional de enseñanza media) femení ara Gili i Gaya (l’únic que hi havia).

No, no era perquè els meus pares no tinguessin diners per això de l’educació, que potser no els teníem però els haguessin trobat, va ser per què les mestres primer (la señorita Albero, Colás, Zapater…) i els professors i professores desprès (Solans, Lozano, Ana Saínz, Teresa Martínez, Teresa Ponz, Maria Blavi) va anar guanyant-se la seva confiança (no, no ho he dit bé, ja des d’un bon principi els i les respectaven, res havien de guanyar-se pel fet de ser i fer el que eren i feien ja els valia) i la seva filla gran aprenia el que li ensenyaven amb més o menys esforç però amb la il·lusió d’aprendre que -encara- no m’ha abandonat.

No veig una altra opció que estudiar a la pública, la de tots, i és que les altres no ho són -de tots- només són d’uns quants -dels seus propietaris- que adoctrinen -i bé que fan- i intenten perpetuar aquesta pseudosocialització amb una part de la societat (la guai) és el que té el seure-se al costat dels fills de… que els pares de… creuen tots (i potser fan bé) que el seu fill o filla ho tindrà millor i més fàcil (i potser és veritat) o potser, també o segur -i quants cop ho penso- que estan fent el millor per als seus.

Sóc molt conscient que estic generalitzant. Que hi ha centres concertats lloables -molts, molts- que cobreixen la manca de places que hi ha a la pública i on també fan cap famílies amb moltes necessitats materials (d’altres nacionalitats o de la nostra). On es formen nens i nenes, nois i noies en valors desitjables de justícia i igualtat, on els treballadors i els propietaris estimen la seva feina i volen el millor per als seus alumnes, com també hi ha treballadors i directius de “la pública” que volem fugir d’estudi perquè la crua realitat ens aclapara i, moltes vegades, ens supera.

I se, i sóc conscient i no me n’amago que hi ha centres públics de primera i centres públics de Xampions, com també hi ha centres públics de segona regional, als quals no s’ajuda el que s’hauria i que ja ens va bé perquè davall d’aquest cartellet verd de la capçalera ens aixopluguem molts que intentem dur els fills als esmentats ccppX i no als ccpp2R.

Nosaltres, sí nosaltres (JO) també som (SÓC)… com aquells que critico, nosaltres (JO), NO som (SÓC) del tot o res sincers.

Us demano disculpes: no sóc, NO SÓC COHERENT!

No, no és fàcil compartir trobades escolars amb gent d’altres països sovint pobres (sí pobres) i molt diferents (tant que ni ells, ni nosaltres ens sentim bé i un aire de condescendència ho envolta gairebé tot).

Perquè és més fàcil, molt més fàcil donar les coses per suposades i moure’ns entre “els nostres” o entre els que volem que siguin “els nostres”.

Fàcil és parlar i, encara més, escriure i sobretot escriure en un blog que (ja ho sabeu, ja ho saps Tere), només llegeixes tú!!!

¡Pues eso!

Ni yo misma no me entiendo (ya lo dijo él).

A llegir!

 

A mis soledades voy,
de mis soledades vengo,
porque para andar conmigo
me bastan mis pensamientos.

 

¡No sé qué tiene la aldea
donde vivo y donde muero,
que con venir de mí mismo
no puedo venir más lejos!

 

Ni estoy bien ni mal conmigo;
mas dice mi entendimiento
que un hombre que todo es alma
está cautivo en su cuerpo.

 

Entiendo lo que me basta,
y solamente no entiendo
cómo se sufre a sí mismo
un ignorante soberbio.

 

De cuantas cosas me cansan,
fácilmente me defiendo;
pero no puedo guardarme
de los peligros de un necio.

 

El dirá que yo lo soy,
pero con falso argumento,
que humildad y necedad
no caben en un sujeto.

 

La diferencia conozco,
porque en él y en mí contemplo,
su locura en su arrogancia,
mi humildad en su desprecio.

 

O sabe naturaleza
más que supo en otro tiempo,
o tantos que nacen sabios
es porque lo dicen ellos.

 

Sólo sé que no sé nada,
dijo un filósofo, haciendo
la cuenta con su humildad,
adonde lo más es menos.

 

No me precio de entendido,
de desdichado me precio,
que los que no son dichosos,
¿cómo pueden ser discretos?

 

No puede durar el mundo,
porque dicen, y lo creo,
que suena a vidrio quebrado
y que ha de romperse presto.

 

Señales son del jüicio
ver que todos le perdemos,
unos por carta de más
otros por cartas de menos.

 

Dijeron que antiguamente
se fue la verdad al cielo;
tal la pusieron los hombres
que desde entonces no ha vuelto.

 

En dos edades vivimos
los propios y los ajenos:
la de plata los extraños
y la de cobre los nuestros.

 

¿A quién no dará cuidado,
si es español verdadero,
ver los hombres a lo antiguo
y el valor a lo moderno?

 

Dijo Dios que comería
su pan el hombre primero
con el sudor de su cara
por quebrar su mandamiento,

 

y algunos inobedientes
a la vergüenza y al miedo,
con las prendas de su honor
han trocado los efectos.

 

Virtud y filosofía
peregrina como ciegos;
el uno se lleva al otro,
llorando van y pidiendo.

 

Dos polos tiene la tierra,
universal movimiento;
la mejor vida el favor,
la mejor sangre el dinero.

 

Oigo tañer las campanas,
y no me espanto, aunque puedo,
que en lugar de tantas cruces
haya tantos hombres muertos.

 

Mirando estoy los sepulcros
cuyos mármoles eternos
están diciendo sin lengua
que no lo fueron sus dueños.

 

¡Oh, bien haya quien los hizo,
porque solamente en ellos
de los poderosos grandes
se vengaron los pequeños!

 

Fea pintan a la envidia,
yo confieso que la tengo
de unos hombres que no saben
quién vive pared en medio.

 

Sin libros y sin papeles,
sin tratos, cuentas ni cuentos,
cuando quieren escribir
piden prestado el tintero.

 

Sin ser pobres ni ser ricos,
tienen chimenea y huerto;
no los despiertan cuidados,
ni pretensiones, ni pleitos.

 

Ni murmuraron del grande,
ni ofendieron al pequeño;
nunca, como yo, afirmaron
parabién, ni pascua dieron.

 

Con esta envidia que digo
y lo que paso en silencio,
a mis soledades voy,
de mis soledades vengo.

 

Lope de Vega

I, si voleu i podeu, a escoltar-ne una part: