I ara què?

Vaig parlar (sí, sí i sí -enveja, eh?!), ara farà, quatre anys amb l’autor d’aquesta vinyeta. Eren l’una del migdia d’un diumenge calorós i humit a Barcelona, estàvem els Nou Plana a la Fira del Còmic (no pel còmic) per a conèixer al Sr. Brieva, que acabava de publicar un llibre sobre economia.

Per a la classe, ja ho sabeu -alguns ho heu patit- utilitzem molt (potser massa) l’humor parlat, dibuixat i… de vegades algú ha plorat de tant riure (quins temps aquells que no tornaran -el temps, com l’aigua mai torna (ni l’aigua, ni l’aire és la o el mateixa o mateix).

Ui! Que no arrenco!

Com m’havia oblidat a casa el llibre del Sr. Brieba vaig comprar-ne un altre (no sense que el mateix autor, digués que no feia falta i que ja em dedicava -ells dediquen fent un dibuix- qualsevol altre i va somriure generós. El seu dibuix val més, molt més que el llibre i no diguem el seu somriure.

També somniava, sí -no es somnia el que un vol sinó el que anhela o el que pateix -quan temps fa que no somnio “lo” primer!…

Segueixo, també somniava, conèixer al Liniers (però la cua de signatures era… llarga). Anunciaven que el Quino també signaria a les 4 i cap a les 12 la cua ja era mooolt llarga.

Bé, com hi havia una mena de xerrada amb el Quino, en una mena de mini carpa dins el pavelló, cap a allí que vam anar. Jo dins però gairebé a la porta, de peu i ben acompanyats, suant i contents. La resta de la tropa van decidir seguir mirant llibres, còmics i personatges disfressats que gràcies a la seva segona qualitat havien entrat “free”.

Va parlar de com Mafalda el perseguia i que no tenia edat per a aquesta mena de juguesques, que ella ja havia dit el que calia i ara, que parlessin altres.

Que l’humor sud americà estava força polititzat i no acabava de fer-li el pes (coses de aquella història que molts encara revivien contínuament -no es fàcil oblidar tanta pena-.

Un nen va preguntar una cosa al torn de preguntes: ell volia dibuixar senzill i bé, com ho havia de fer, no recordo la resposta.

No recordo la resposta perquè sovint quan vaig a una xerrada accepto que el convidat parli gairebé tot el temps, però quan diuen si tenim alguna cosa a dir, jo… si tinc alguna cosa a dir, i em deixen; la dic.

Vaig aixecar la mà i:

“Muchas gracias por venir y por explicarnos tantas cosas. Me gustaria preguntarle una cosa y comentarle otra.

Primero: ¿Por qué después de Mafalda, usted ha decidido ir a sitios tan curiosos a reflexionar dibujando y haciendo hablar? En concreto, a la cocina.

Y el comentario: Ha dicho que el humor en sudamérica y en Argentina, sobretodo, està aun muy politizado y no acaba de entenderse el humor como reflexión sobre la vida. Con sumo respeto, yo conozco a dos autores que son de los que usted reclama: Liniers y Tute. ¿Qué me cuenta sobre ellos?

Contianuarà... (me’n vaig a fer el dinar)