EuroTasa

Vinyeta de Joan A. Poch – El Punt Avui (19 de juny de 2012)

El proper dia 23 de juny els catalans passarem novament davant els ciutadans de la resta de l’Estat i de tots aquells que tinguin receptes de l’Institut Català de la Salut (?) i no siguin beneficiaris (?) de la renda mínima d’inserció o tinguin una pensió no contributiva i davant també -diuen- d’un llarg (?) etcètera de persones exemptes del pagament… la resta… la resta de…

La resta de ciutadans que tinguin una recepta de l’institut català de la salut i comprin el medicament en una oficina de farmàcia a Catalunya (els d’aquí sempre podem anar a Fraga -avantatges de ser fronterers-) pagaran 1 euro per cada medicament, un màxim de 60 o 62 euros l’any.

Diuen que la finalitat és no tant reduir la despesa sinó racionalitzar-la.

Torno a repetir (que és una estratègia d’aprenentatge ben senzilla -no he dit bona-), torno a repetir que aquest és un bloc d’ensenyar i aprendre, sobretot aprendre i aprendre, fins i tot, coses que no volem perquè no ens ajuden a ser feliços.

No ens agrada saber que ens menyspreen aquells a qui varem encarregar que gestionessin la “cosa” pública (que nosaltres teníem coses a fer) L’encàrrec, las delegació, actuar en nom de, és un dels significats primigenis de la democràcia: que un seguit de persones generoses i preparades es dediquin a la noble tasca de representar al poble sobirà.

Ara ho sabem (potser des de fa anys i panys, però nosaltres ho sabem ara -ens costa aprendre el que no ens agrada-) els nostres representants no són generosos, ni estan preparats per a la seva feina, no fan la feina per a la els varem nomenar i es dediquen a castigar -com el mal mestre- a qui ha fet la feina el millor que podia, no s’ha saltat cap norma i malgrat l’escola no acaba de fer-li el pes no s’ha saltat gairebé cap classe. Castigat sense pati i demà examen i -com els mals mestres- entren tots el temes del llibre.

Això no ve d’ara, però en la nostra condicions d’aprenents, d’alumnes, no ens han ensenyat a aprendre, ens han llegit el mateix que posa al llibre i ara que ja som grans i no tan sols sabem llegir, sinó entendre veiem com cada dia es coneixen més neorepresentants enganyadors (allà i també -quina pena-, aquí)  i dia sí, dia també -reitero- la xifra augmenta de forma alarmant i trista.

Mentre, a la resta de l’Estat i també a aquesta part de l’Estat, governa un grup parlamentari (PP) que sabia el que s’havia de fer i ara pateix “d’incompetència sobrevinguda” (motiu d’acomiadament e l’Estatut dels Treballadors, però ells també -com jo- tenen un règim especial i no es contempla cap motiu d’acomiadament i quan dic CAP no és el CAP acrònim, ni el cap de pensar o moure’l, és el cap de “ninguno”. Per a ells, tots irresponsables perquè sabent-ho tot i més res no fan (he escrit RES NO FAN), per a ells, els altres caps -ni el sanitari, ni el de pensar i moure compten-.

Obro parèntesi

Ara he de rectificar -rectificar? sí, Tere tu  sí!- el cap de moure els importa i molt ja que cal garantir que es mogui de manera tal que a les seves afirmacions de forma automàtica tots i cadascun de nosaltres reaccionem amb el moviment conegut com d’aquiescència o “síosí”.

Tanco parèntesi i continuo amb la “samfaina” d’idees que he de treure perquè sinó no dormo!

Per aquesta part de l’Estat (que això és Catalunya i tothom ho sap, malgrat insinuïn que ara sí, ara pss, ara potser, ara veurem… aviat no -ja, ja, ja!-) uns altres representants del poble sobirà aquest cop de la CiU (que els catalans i els que viuen a Catalunya, també ho som: de poble i de sobirà), juguen també amb les persones, les famílies, els veïns, els parats, els que treballen, els que ho fan veure -que n’hi ha i no només als serveis públics-, els malalts, els sans, els jubilats, les vídues i també els vidus, els concos i els i les ben o mal casades; tothom, ningú no hi ha que no se senti joguina en mans d’aquests senyors i senyores (persones que van d’humanes i no se jo…).

I ara, ara, ens diuen que volen racionalitzar la despesa!

Au! Vinga!

Si no us agrada que siguem educats (perquè tampoc l’educació us interessa), no intenteu ensinistrar-nos que això fa de mal escoltar i pitjor sentir!

Pagarem l’euro (bé, jo no que sóc funcionària i tinc un règim especial -potser això també caldria mirar-ho i fins i tot seria de justícia i potser d’equitat, professors de filosofia hi ha als centres-), pagarem l’euro perquè nosaltres -el poble sobirà- sí que valorem la nostra salut i aquesta passa -no només per la detecció de la malaltia sinó i sobretot per seguir les prescripcions mèdiques que -potser massa sovint- també passen per prendre una medicació específica (Ui! Que dic? Genèrica) la majoria de molt baix cost i també de molt baix preu -no ho heu notat?- de manera que aquest euro amb el que juguen suposa en un 60% de les prescripcions, un augment del preu d’entre un 25 i un 30%.

Exercici:

Si un medicament us costa 2 euros i en pagueu 1 més per la taxa?

Quant pagareu en total?

Quant ha augmentat el preu del medicament?

I alguna pregunta per a reflexionar (no sabem -diuen- racionalitzar, però sí que sabem reflexionar).

Sabeu què?

Deixo de preguntar i de reflexionar i passo a l’acció. Me’n vaig a la farmàcia a comprar el Lovibon (o Lobivon) que el meu nòvio té propensió a les pujades de tensió i em temo que empitjorarà.

 

Salut -la necessitarem- i bona educació -l’exigirem-!!!

 

NB. L’1 de juliol se’ns uniran a la causa de la salvació de l’Estat via copagament la resta de ciutadans de totes les províncies espanyoles i nosaltres també començarem a pagar un 10% més pels medicaments. I aquella dita de “no gastes salut” perdrà qualsevol raó de ser, perquè els que, els que “no gasten salut” seran els que més gastaran en salut.

 

Vinyeta publicada a Información per Napi el 11 de febrer de 2011

Ui! Jo no! Que sóc funcionària i tenim un règim especial!

I ara, fetes declaracions que no m’heu demanat -d’això en diuen família, amics i companys- i sent conscient que ningú no sabrà mai que m’agrada la cosa pública i que el que tinc és pura enveja…

Me’n vaig, me’n vaig a…

Fer comèdia (i no menteixo).